Via Anglada-Guillamón de l’Elefant, cara est, Sant Benet (Montserrat).

Vista sud cap al Llobregat, des del peu de l’Elefant.

Som a 28 de maig de 1959. Dos escaladors arriben al cim de la Trompa de l’Elefant, a Sant Benet. Han acabat una via d’escalada per la cara est, per la fissura que separa La Trompa del cos de l’Elefant pròpiament dit. Avui el seu material i vestimenta ens sembla antic però no arcaic. Ja ha passat dècades des que Estasen i altres pioners van començar a escalar. A finals dels cinquanta, l’escalada moderna estava plenament desenvolupada als Alps i a les Dolomites i, a Espanya i Catalunya, havíem pujat al tren d’aquesta modernització. Aquests dos escaladors que veiem dalt de la Trompa, van tenir-hi molt a veure. Un d’ells va fer de pont entre els escaladors de l’arc alpí i els d’aquí, tant en lo referent a la tècnica com al material. És en Josep Manuel Anglada, que va aplicar lo après allà a les agulles i parets d’aquí, amb en Francesc Guillamón, en Joan Cerdà i una llarga llista d’escaladors de la postguerra dels clubs de muntanya de Barcelona i voltants.

Sota el cim, l’escalada planeja damunt dels Flautats. Entrant a la cinquena reunió.

Avui són dalt de la Trompa després d’obrir una nova via Anglada-Guillamón.

Si sou escaladors clàssics, si us interessa l’historia de l’escalada a Montserrat, si escalar amb assegurances de finals dels cinquanta no us fa tirar enrere, aquesta és una de les vostres vies. És una lliçó magistral de com escalaven aleshores, ja que la via no té cap mena de reequipament ni restauració.

L’Elefant des de La Prenyada.

Si afegim que s’escala en un dels racons més bonics de Montserrat amb un panorama marcat pels Flautats i l’enorme Mòmia, amb horitzó obert cal al nord i una finestra cap al sud fins al Llobregat. Si el dia ha començat amb boires i humitat però s’ha anat obrint, quan arribeu al cim haureu viatjat cinquanta anys enrere i us sentireu eufòrics. I si baixant per les Escales dels Pobres per tornar a casa us trobeu casualment a l’Anglada i l’Eli , no podreu demanar més. Aquesta nit deu haver plogut i ara pugem immersos en  una boira espessa que no ens deixa veure les agulles. Arribats a peu de via, el caparrot de l’Elefant es deixa veure alguns moments. Una tirada de rampa de III neta d’assegurances posa a prova l’habilitat d’en Manel per posar assegurances. Fins i tot xapa un plançó d’alzina que no passa dels 2 cm de diàmetre. Quin infanticidi!. És una tirada fàcil però de concentració (40m).

El bosc degota de boira pixanera i la roca és humida quan en Manel comença la via (III-IV).

Surto de la sabina de la R1  per la fissura xapant una xinxeta i escalant per la placa de la dreta. Són aquestes plaques de “berruga” tant característiques de Montserrat. Bona roca i passos de V, amb alguna xinxeta. La reunió és el primer espectacle de la via, una enorme bauma invisible des de baix sota del sostre característic de la paret (V,25m).

El sostre de la gran bauma de la cara est de l’Elefant. Segona reunió.

En Manel entrant a la segona reunió.

Passarem o no passarem?.

En Manel es mira la xemeneia  de la tercera tirada i s’hi fica, primer per dins i després més enfora (un pont de roca i un buril a l’entrada i un pitó més amunt). És estreta, de les que no deixen desplegar les cames i s’escala a l’estil rèptilià . La tirada és curta (15m, IV+/V).

Una expansió vella, un pont de pedra i un pitó per la tercera tirada.

La sortida en lliure de la R3 és molt escènica (volem dir que fa por), ja que cal abocar-se al buit per situar-se en un esperonet (V+). Cal protegir el pas i retenir l’alè fins al primer pitó, situat  dos metres més amunt .  Continuo per la línia de bons pitons vells (A2e) seguint la diagonal a la dreta, desplomada i vertiginosa. Gran ambient mentre veus al company que cada cop queda més entaforat a la paret.

La quarta tirada, desplomada i equipada amb pitons, és totalment èscènica.

Després de penjar-me d’una pitonissa de fissura amb cordillet i un parell de passos més d’estrep, arribo a una repisa còmode i estreta (R4 original, un buril i una xinxeta, opcional no recomanable), i continuo en lliure per la fissura escalant la placa de la dreta cap al cim de la Trompa, que endevino pròxim. Només trobo una escarpa amagada per l’ herba i em protegeixo amb flotants. Vaig ple d’adrenalina i una mica tens (IV i V) i surto a dalt, al ressalt de l’avantcim. Camino a l’esquerra fins a la darrera reunió de la Boy-Roca. Reconec que la brillantor dels parabolts no em desagrada. Gaudeixo d’aquest silenci de l’escalada clàssica, dels sorolls del graons dels estreps del meu company. El sol ja domina la situació i bufa de ponent i arrossega els darrers retalls de boires. En Manel escala els quarts parabolitzats fins al cim de la Trompa. Ens abracem eufòrics.

Al cim col·loco la màquina damunt del casc i corro. El vent la fa girar cap a l’oest i nosaltres ens estirem… i estirem…fins al clic!

I és que, en els darrers quinze anys, hem escalat junts moltes vies clàssiques de Montserrat amb equipament de l’època,  algunes d’elles ara ja reequipades i altres que potser ho seran més endavant. Això les farà ser repetides i les mantindrà pels escaladors clàssics del futur.

Extret de Cugat, A. i Alsina JMª, Escalades a Sant Benet, 1995.

Però el plaer d’haver escalat  aquesta Anglada-Guillamón tal i com la van deixar al 1959 m’omple d’admiració pel primers escaladors  i d’entusiasme per haver-la escalat avui. És una via que mereix absolutament una restauració de les comptades expansions de via i de les reunions i serà una gran clàssica però poc repetida. Malgrat la seva modesta alçada és una escalada d’ambient i d’envergadura.

L’Anglada i en Guillamón o en Guillamón i l’Anglada (extret de Anglada, Elisabeth Vergés, Ed. Desnivel, Madrid, 2002.

Les coses, el material, la seguretat, han canviat, sí, però l’esperit d’aventura és el mateix. Com s’explica que seguim escalant un cop i un altre?.

La màgia de Sant Benet, avui, demà i per sempre.

Aproximació: passar per sota la Trompa de l’Elefant (Boy-Roca) i pujar per la canal-fissura que neix a la banda est per roca  fàcil i clapes de bosc fins a sota de la via, molt evident per la marcada xemeneia del tercer llarg. En aquesta pujada hi ha alguns graons tallats a la roca, com a altres llocs de Montserrat relacionats amb els monjos eremites.Material: 15 exprés, camalots 1 i 2, alliens de verd a carbassa, tascons mitjans,  4 plaquetes recuperables i estreps.  Dificultat: V+/A2e. És recomanable no portat motxilla per la xemeneia de la tercera tirada. Equipament:burils, pitons, pitonisses de fissura i un tac amb anella de filferro…soldada!.

Escalada feta per Manel Orbay i Miquel Vilaplana el dia 24 de juny, plens de coca i  amb moltes ganes.

Text: Miquel Vilaplana. Fotos originals (menys les indicades) de Miquel Vilaplana i Manel Orbay.