La segona meitat del mes de maig de 2009 serà recordada per la calor avançada de ple estiu a la Mediterrània Occidental. Penso això mentre pujo pel camí de les Escales dels Pobres cap a Sant Benet, per consolar-me una mica de la calorada. Són les tres de la tarda i el sol cau aplomat. Algú pensarà que què fan aquests dos brètols en un lloc com aquest a les tres de la tarda. Bé, hem plegat de treballar, perquè col·laborem en mantenis l’economia del país i…, anem a fer una via d’estiu. A hores d’ara la cara est de la Prenyada ja és a l’ombra.
L’ermita-refugi de Sant Benet està esplendorosa, envoltada de flors i fresca per dins. I amb un càntir a la porta. I és que ja no queden llocs com aquest. Ara que esta de moda parlar d’energia positiva i negativa, com si l’energia tingué signe i pogués marcar les nostres vides, la zona de Sant Benet, en el seu racó de pau i silenci i embolcallada per les històries de les escalades singulars que s’hi han dut a terme, manté intacta la seva màgia, fora del temps i del màrqueting.
La primera tirada
Ens refem una mica i pugem cap a la cara est de La Prenyada, primer pel camí de la Mòmia, per La Trumfa i quan gira a la dreta i toca la Xirimoia, el deixem per l’esquerra i ens enfilem pel bosc en diagonal (de SE a NO) fins a tocar la paret de l’agulla. A la dreta hi ha el peu de via, en una alzina on una línia de fissures i vegetació puja en diagonal cap a l’esquerra (NO). És el primer llarg i l’Eulàlia l’escala posant assegurances en savines (III-IV), i parant compte a la roca, una mica descomposta i arriba a la primera reunió.
La via queda ja perfectament definida per una fissura que surt de la reunió en diagonal a la dreta i que cal seguir tres tirades més, pràcticament equipades a la manera clàssica, amb assegurances que allunyen en les zona fàcils (pitons, espits i ponts de roca). Ocasionalment col·loquem un alien. Dificultat mantinguda entre IV sup. i V sup. Sobre bona roca.
Quarts i quintos de la segona tirada.
L’escalada d’aquestes tirades ens fa disfrutar de valent. A les reunions contemplem les cares oest de les grans agulles de la zona: la Trompa de l’Elefant, la Mòmia, la Momieta i totes les seves companyes, plenament il·luminades pel sol que va baixant.
La Mòmia.
Un pas de 5c ben assegurat a l'entrada de la R3.
El vent fueteja els arbres de Sant Salvador, al peu de la Trompa de l'Elefant.
Resseguim amb la vista vies que hem fet o que farem i observem una cordada de dos que escala la xemeneia de sortida de la Pany-Haus de la Mòmia. A la quarta reunió ens asseiem còmodament i escoltem el frec del fort vent de ponent en les branques noves de les alzines a l’ermita de Sant Salvador.
Només ens queda una curta tirada que comença amb un pas forçat (V sup., un espit) per superar una petita panxa, on cal fer atenció. La roca s’ajeu i un cop de vent de ponent ens indica que som a tocar del cim.
Pasos d'artificial equipat a l'inici de la quarta tirada.
Gran panorama fins al mar en aquesta tarda d’aire transparent. Preparem el ràpel cap al coll nord entestant-nos en que les cordes vagin avall i el vent en que quedin horitzontals. Treballem com formigues sense defallir i finalment toquem terra. Des d’allà, un camí baixa cap a l’oest per una canal i més avall ressegueix tota La cara sud de l’agulla, fins i tot amb lleugera pujada, passant pel peu de la via Gómez-Xalmet i seguim avall cap al refugi. Una magnífica escalada clàssica semiequipada i segura, de 135 m, que ens deixa totalment satisfets. Cal portar cintes per sabines i algun alien.
Ascensió feta el tres de juny de 2009 per Eulàlia Sancho i Miquel Vilaplana.
Text de Miquel Vilaplana. Fotos d’Eulàlia Sancho i Miquel Vilaplana.
Malgrat la bellesa d'aquesta imatge, les arrels exhumades de les alzines parlen dels estralls de l'aiguat del 2000, que romandran per dècades.
