Salvador Espriu i Sinera

Salvador Espriu. Presentació

Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners el 1913 i va morir a Barcelona el 1985, als 72 anys.retrat-espriu

Encara que va viure poc a Arenys de Mar, la seva família i ells mateix es consideren arenyencs, perquè “tots els meus modestos però en definitiva honrats llinatges provenen de Santa Maria d’Arenys de Mar”.

Els seus avantpassats eren gent força important de la vila. El pare, Francesc Espriu i Torres, prové de dues importants famílies, els Espriu i els Torres, de mariners i comerciants, que han anat a Amèrica i al Bàltic, fets que surten en les obres d’Espriu. La mare, Escolàstica Castelló i Molas, també prové de famílies ben assentades a la vila, els Moles, pilots i navegants, i els Castelló, pastissers, pretesos fundadors de les famoses ametlles d’Arenys. Algú pensa que l’alter ego d’Espriu, Salom, és la inversió del cognom Molas. El pare es liberal i lliurepensador; la mare, molt religiosa, d’una ortodòxia rigorosa.

Quan el pare va obtenir una notaria a Barcelona, els Espriu s’hi traslladen, i jardiSalvador no viurà mai a Arenys, on però passa moltes vacances, ja que la família hi té la casa pairal, “la casa dels morts del meu vell nom”, heretada d’un avantpassat, el bisbe Jaume Català. Aquesta casa té un petit jardí, que Espriu mitifica en el “jardí dels cinc arbres”, una palmera i quatre arbustos de dimensions arbòries, i un petit safareig que rep l’aigua d’una font coronada per un Neptú de fang.

Veïns de la casa de l’Espriu són: el celler de “Can Nineta”, comerciants de vins; can Rogés, ferrers de tall, on viu l’amic de jocs Juanito Rogés, l’Eleuteri, que morí dessagnat en un accident laboral; les germanes Draper, on Espriu hi menjà sovint xocolata i fricandó amb moixernons; Mn. Josep Palomer, erudit i escriptor local, i puntal de la tertúlia a casa dels Espriu els diumenges després de la missa.

Tots aquests llocs i personatges formen part de la mítica Sinera, com també d’altres, menys pròxims a la família, però típics de l’Arenys del seu temps. Destaquen especialment personatgestrinquis marginals i extravagants, com en Tric-Trac, l’Esperança Trinquis, el drapaire Quel, en Saragossa i els passavolants: captaires, titellaires i saltimbanquis, cecs cantaires de romanços, gitanos, esmolets…

Salvador Espriu és un nen alegre i molt intel·ligent, però una passa de xarampió que afecta greument els cinc germans Espriu, provoca la mort d’una germana i deixa greument malalt el mateix Salvador, que ha de fer cura durant tres anys. També mort el germà gran, Francesc, als 12 anys. Tot això fa que la vida de Salvador canviï, visqui més retirat, i es dediqui amb afany a la lectura, que el seu pare fomenta. Aviat Salvador és vist com el nen saberut, que admira tothom. A la universitat Espriu brilla i destaca entre els companys, fa bons amics, sobretot Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i viu segurament els anys millors de la seva vida. La guerra del 36, capgira la seva vida: “sang que no he vessat, m’ha destruït el món”. Salvador Espriu es considera civilment mort el 18 de juliol de 1936: “Salom va ser simultàniament assassinat pels dos bàndols en pugna quan encetàvem la passada guerra civil”. Espriu es torna solitari, tancat, amarg, “perquè una mala bava infinita, còsmica”, el feia patir. Després es guanya la vida com a advocat, “una feina que no m’agradava gens i que no em deixava cap mena de lleure”. En aquests moments tan descoratjadors es dedica a la seva profunda vocació per la literatura: “He donat la meva vida pel difícil guany / d’unes poques paraules despullades”.

“Silenciós, m’alço rei de la nit / i em sé servent dels homes de dolor”. Hauríem d’entendre la literatura d’Espriu és una reflexió sobre el dolor i la mort, basat en la tradició espiritual de tota la humanitat, a la qual vol integrar la seva aportació. Les fonts fonamentals són la tradició cristiana, sobretot la Bíblia, però també la tradició egípcia, la mística jueva i la mitologia clàssica. Cal aprofundir en aquestes tradicions per entendre la seva producció. Té una motivació obsessiva en la pietat envers els morts, que té com a models Isis, Rispa i Antígona. Tot i que Espriu es declara agnòstic, hi ha en ell un substrat religiós que no l’abandona i que dóna tensió a la seva obra.

Per llegir Espriu cal entendre els tres nivells en que situa la seva creació:

  1. L’elegia, la forma del record melancòlic del passat, irrecuperable i desesperançat, però no per això menys desitjat.
  2. La sàtira, entesa com a ironia militant, que implica el reconeixement d’una norma moral. Sota aquesta forma veu el món grotesc, a vegades esperpèntic, mogut per la hipocresia, la falsedat, l’egoisme, l’estupidesa, l’avarícia…, en la descripció del qual busca un revulsiu cívic i en el fons moralitzador.
  3. La didàctica, que pren un to profètic, d’exhortació a la rebel·lió per viure en la dignitat cívica.
Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Aula de Muntanya, Espriu i el Maresme, Grup de Muntanya i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s